NICOLAU COLOM: UNA VIDA PLENA D'INQUIETUDS.

NICOLAU COLOM MARTÍ (Bunyola, 1926)

Vull confessar que vaig anar a entrevistar a en Nicolau empès per l'admiració i amb l'afany de poder esbrinar què fa per poder-se mantenir tan bé i actiu als 88 anys. Probablement li hagués agradat parlar de coses d'un temps i de la saboneria, però tot i que durant l'entrevista en parlem, és tan sols de passada per poder furgar en el seu pensament i descobrir l'home i el personatge.

En Nicolau és un home alt, de veu potent i càlida. Per l'edat que té ha perdut pocs cabells, es pentina cap enrere i porta “perilla”. Tot i que empra gaiato, va ben dret i estirat. Diu que les protesis que porta als genolls l'han adreçat i ha recuperat uns quants centimetres que havia perdut. Tantmateix, tot i la seva modèstia, està fet tot un galant. És home cortès i de molt bona presència, i hem descobert que, tot i que ja sabíem que és un home eloqüent, també és reflexiu i sap emprar molt bé els silencis abans de respondre segons quines preguntes.

Pels qui no el coneixen, en Nicolau és l'home més gran que assisteix regularment a la majoria d'actes i reivindicacions culturals. A més té el coratge i la valentia de participar-hi activament, i sempre amb una actitud col·laboradora. Des de sempre es deleix i es preocupa per la cultura.

De jove teniu l'oportunitat d'anar a estudiar fora, què va suposar? Va suporar deixar un munt de coses en les que estava ficat, com era el teatre i el cant coral, i passar a un model de vida completament nou. Aleshores a València no es parlava valencià sinó castellà, però tot plegat va ésser molt positiu perquè vaig aprendre moltes coses.

Hi vaig anar a estudiar la carrera de pèrit químic, una carrera pràctica, enfocada cap a casa, per poder treballar a l'empresa familiar de sabons: el Nido.

Eren anys de magror i penúries (1943-1948), em vaig endur la cartilla de racionament. Vaig viure a una casa particular, ben humil, ubicada al que aleshores era l'avinguda José Antonio Primo de Rivera, actualment avinguda del Regne de València. Davant l'escola hi havia un bar, i anar-hi a menjar un parell de cacauets i prendre un tassonet de vi es feia necessari.

Allà hi vaig anar a estudiar i aprendre, no em vaig ficar a cap entitat. Els diumenges m'agradava anar a escoltar la banda municipal i l'orquestra. En aquells temps na Lola Flores, en Manolo Caracol i la copla espanyola feien explossió. Jo el vaig veure actuar al Teatre de València. També vaig veure torear en Manolete i n'Arruza. M'ho vaig passar molt bé.

Tornau, coneixeu una valldemossina, vos casau a la Seu i ho celebrau al Circulo Mallorquín. La vaig conèixer a sant Marçal. Hi solíem anar amb el carro dels cosins de s'Alqueria d'avall. De sant Marçal a sant Bernat... En aquell temps una de les diversions era anar a les festes dels pobles. I sí, ens casàrem a la Seu. Ens casà en Miquel Julià.

En aquell temps sa saboneria estava a l'apogeu. Fèiem sabó comú i de tocador. Érem els únics de Balears que feiem sabó de tocador. A nivell empresarial poguérem fer una extractora d'oli de pinyolada (orujo), que era una gran cosa. Per aconseguir-ho haguérem de fer la mangarrufa de demanar constituir una industria de semillas oleaginosas (olivó, grans de rem, pinyol d'albercoc...). Férem tota classe de proves, però la finalitat era poder fer una industria extractora dels greixos dels pinyols d'oliva de les tafones. A base de disolvents extreiem els greixos i llavors els destil·làvem. Més tard, per poder continuar, la normativa obligà a fer una industria de desdoblement d'olis i greixos i ho férem. Sa saboneria en aquell temps estava molt ben posicionada. El sabó de tocador l'enviàvem per quasi tot Espanya per la senzilla raó que, sobretot durant la guerra, les dues industries més importants de sabó estaven en zona republicana, i això ens va afavorir a nosaltres.

Hi ha l'anecdota d'un soldat bunyolí destinat a Sevilla que va anar a comprar sabó i resultà que estava fet al seu poble.

L'empresa va anar bé fins que els americans ens sepulten amb els sabons elaborats amb derivats del petroli, devers els anys 1956-1960. A partir d'aquí s'acaba tot el procés i haguérem d'acceptar el que demanava el públic. Llavors pràcticament els sabons que produírem es quedaren reduïts al sabó fluix.

Pèrit industrial, empresari, actor de teatre i sarsuela, alguna publicitat, cant coral i gregorià, dibuixant, escriptor d'anecdotaris i últimament voluntari a la presó. D'on treis la força? Val a dir que a partir dels 80 anys m'he anat apedaçant fisicament. Em varen haver de treure uns pòlips de la gargamella i em posaren unes protesis als genolls.

Tot i aquestes dificultats he procurat estar actiu i no posar emperons. Els darrers anys també he assistit als cursos de memòria que imparteixen professionals del Consell a Bunyola. Com a curiositat, vull dir que hi ha un home per cada vint dones. Enguany som l'únic. Això estimula però també demostra la pardaleria dels homes.

Darrerament per a mi ha estat molt important descobrir la importància del voluntariat i m'ha aportat molt. Des de fa uns anys cada diumenge me'n vaig amb n'Esteva a passar una hora i mitja amb els presos. A la presó tot és diferent i “els presos són gent honrada” com deia el títol de la comèdia. Potser a una de les coses que m'ha ajudat més és a esborrar històries a les que donava molta importància i veure que no en tenen tanta.

Què hagués passat si en Nicolau de sa saboneria hagués viscut a París, Londres o Nova York? Qui hagués estat? No ho sé, jo tot el que he fet a nivell cultural sempre ha estat en pla d'aficcionat. Així mateix, a les darreries del teatre teníem un director professional. Els darrers deu anys també he cantat amb l'Escola gregoriana, i és bastant seriós.

Què sentiu tornant gran? Cada casa és un món, però jo he tornat gran envoltat de satisfaccions. He tengut una família avenguda, els néts són espavilats i bona gent. Què vols més? Hi ha una néta que segueix un poc les meves passes a l'àmbit musical. Quan tenia 8 anys li vaig ensenyar a cantar la Sibil·la i cada any la canta a la presó. Ara també canta jazz.

La família omple molt, perquè a aquesta edat nostra la soledat té pocs atractius.

Què pensau del món ara? Home..., jo no som partidari de retreure coses passades. No som d'aquells vells que sempre diuen “en temps primer això no hagués passat”. Però també pens que actualment falta una mica de disciplina, manca assentar unes bases sòlides. D'altra banda, el progrés s'ha d'acceptar, els temps canvien.

I del poble actualment, què trobau? Té coses bones. Hi ha coses que abans no hi eren, però també n'han desaparegudes, com és les possibilitats d'entreteniment dels nins i nines. Quan parl d'entreteniment no em referesc al de passar per taquilla. Pagant és bo de fer, però jo trob que el més bo és poder-ho fer ells mateixos. Nosaltres organitzàvem moltes coses i llavors per celebrar-ho ens bastava amb ben poc: anàvem a menjar-nos un meló a la carretera nova, a la luz de las pálidas estrellas.

I dels joves què pensau? Home, que hi ha de tot. Hi ha un sector de joventut molt sà i molt preparat i, en cavi també abunda una mica la deixadesa i la despreocupació. Hi ha un sector modèlic, amb una vivor que abans no hi era, i uns altres joves que...

I de la gent gran? Jo veig, perquè som soci de l'agrupació de gent gran, que es preocupen molt de la teca. Així mateix fan sortides, però sempre acaben amb un bon dinar. Ganes de fer coses de caire cultural no n'hi ha massa.

Com veis el futur? El veig preocupat, no tenc massa nocions d'economia però veig que els meus néts i tots els joves ho passaran més “pillo” que nosaltres. Estam ficats dins uns governs que filen molt en l'aire, amb idees europees i mundials molt aventureres.

Què vos indigna? Començant pel govern, tenim una casta de govern que no dóna exemple de res, sobretot de cara a la gent que ho necessita. Van a la seva, a cuidar el seu redol i a ompliar-lo a palades o com sigui. La preocupació per la gent no hi és, i l'esglesia no dóna tampoc cap ditada de mel.

Aquest Papa nou sembla que té molt bones intencions, sobretot de cara a l'austeritat. Va dir una frase que he apuntat: “oblidau-vos de los trapos”. Ara veus, per exemple un bisbe, i no saps que veus; de tot menys un home. Aquestes coses no les suport, i això que a la meva manera som un home d'església, però també som crític.

Què vos alegra? Veure l'anunci d'una activitat a nivell de poble. Veure que Bunyola va avançant, en el sentit que ha deixat la cadira i ha anat a la plaça a protestar si ha importat. Això és una cosa molt positiva que la valor molt.

M'alegra que la gent que s'ha incorporat a Bunyola hagi suposat una millora, i que Bunyola hagi pogut aprendre d'aquesta gent.

A nivell familiar un està baves amb els seus néts.

Un plaer confessable? Un dels plaer que més m'agraden és sortir a fora i veure món: viatjar. Per exemple férem dos viatges a Mèxic que varen ésser una aventura inoblidable. Aficar-te en un món on les dones encara van descalces, on el picapedrers no saben que és una màquina per pujar el material. En fi, moltes coses em cridaren l'atenció.

Un defecte? Per ventura filar un poc massa prim amb segons quines coses, i ésser un poc massa quisquillós.

Diuen que sou republicà? Home, millor si no som res, però si he d'ésser qualque cosa és republicà. A més, amb honor a una bona tia meva, la tia Rosa. Era d'esquerra republicana, una dona avançadissima, jo diria almanco 40 anys més avançada que el més pintat del poble. Escrivia en català quan cap germà seu tenia nocions d'escriure-hi. Vaig aprendre moltíssimes coses d'ella. Conserv un caramull de cartes que escrivia a mon pare. Era una eminència i, clar, ho va passar pillo.

Parlau català? Home, estic convençut que la llengua és la catalana, ara, jo xerr el mallorquí. Quan escric procur no fer faltes i que tothom m'entengui, però jo no he anat a classes de català, i qualsevol cosa que escric la pas pel forn perquè m'ho corregeixin.

Ara..., aquesta polèmica d'ara, que el president diu que l'escola en català no és lo nostro... Lo nostro són les sobrassades a les escales de peu... Per a mi és mal d'entendre, jo sempre he estat un admirador dels catalans, i això xoca amb el que diuen molts de: “Català? Si no te l'ha feta te la farà”.

I si deim política? Jo, ja des dels meus pares, mai he sentit parlar bé de la política i ara manco. En aquell temps no se'n parlava bé però poca gent hi engreixava. A Bunyola no crec que ningú s'hi fes cap xalet.

Ara, qui més qui manco és a la presó i el que no hi és és perquè té bo. La política podria dir que, amb els patrons actuals, és nefasta. És una pena que no es pugui dur pel solc i sobretot que no es deixi participar a la gent.

Qualque lluita? A la meva edat si tenia més energia faria més coses de les que faig a nivell d'esplai. Aguant el voluntariat perquè m'interessa i hi pos tot quan puc, però per tot allà on vaig som el més vell.

Teniu algun xarop o remei casolà per a mantenir-vos tan bé? Faig revisions mensuals i més o manco funcion, però no faig res en especial. Prenc tres o quatre pastilles diàries, per a la tensió i altres coses, però bé... Caminar no camin gaire perquè duc les protesis als genolls (ens mostra les radiografies de les protesis i ens comenta que quan va a la presó amb el gaiato i el llaüt sempre les duu perquè quan passa pel radar sona).

Per acabar, voleu aprofitar per a transmetre'ns algun missatge o un aprenentatge? Tenc un caràcter que mai m'ha agradat donar lliçons, en tot cas tècniques, de sabons i greixos, però de comportament no m'ha agradat mai.

Diria a la gent, sobretot als joves, que s'assentin, que prenguin més mesures i que pensin en el futur i en el present, que el portin per terrenys fructifers i ben femats.

I als vells...., la poca energia que ens queda treure-la defora, no tancar-se, deixar anar les queixes i procurar donar una bona impressió als veïnats. Que la vida encara dura i hem de procurar mostrar la cara positiva i riallera.

Si vos interessa ampliar informació sobre en Nicolau podeu visitar l'entrevista que li fa Francina Jaume al blog Gent de Bunyola.

Text i fotografia: JAUME MATEU BATLE