 |
| Escalonades d'accés i façana principal de l'escola de Bunyola. Setembre 2014. BUNNOVA. |
Fotografia: JAUME MATEU BATLE
L'ESCOLA.
Fotografia: JAUME MATEU BATLE
BUNNART: FREDERIC SOBERTATS, "LA PART MÉS IMPORTANT D'UNA EINA ÉS EL REMÀNEC".
Frederic Soberats Liegey: “La part més important d’una eina és el remànec.”
Aquesta frase deu ser una de les que més he sentit dir a en Fredi, i crec que el defineix bastant.
En Frederic va néixer a Santa Maria, de pare mallorquí i mare francesa. El seu padrí, de la família Far, de la possessió de Can Grau, va viure al carrer Major de Bunyola; per això ell, de nin i de jove hi va passar algunes temporades. A Bunyola el coneixien amb el malnom d'el ros de Can Grau. D’aquesta època encara hi ha gent que el recorda. Va estar a punt d’entrar a fer feina de mosset amb el tallista bunyolí mestre Francesc Colom, al taller del qual el seu amic Miquel Colom li va “prendre” el lloc a causa de la seva salut precària. Mestre Francesc decidí donar la feina al nebot Miquel ja que a aquest li era més difícil treballar al camp. Després, durant anys en Miquel i en Frederic col·laboraren a nivell professional. En Frederic també va passar temporades a la possessió bunyolina de Son Nasi, propietat, també, de la família Far. A una altra possessió de Bunyola, Alfàbia, podem veure l’enteixinat mudèixar del vestíbul, restaurat per en Frederic.
A Bunyola en els darrers anys també ha col·laborat en l’homenatge a Miquel Colom Colom, -amb una auca sobre la vida de l’homenatjat- i amb les il·lustracions de l’Anecdotari popular bunyolí, escrit pel seu amic Nicolau Colom.
La meva amistat i la relació laboral amb en Frederic començaren al Museu de Mallorca fa més de quaranta anys. En el següent escrit, resum dels records sorgits conversant abans i mentre dinàvem, hem refrescat la memòria de la seva trajectòria humana i professional, trajectòria en la que, durant un temps, coincidírem.
Avui divendres 13 de juny, he estat convocat a aquest solemne acte, pel personal clandestí del Museu de Mallorca, dit en tots els sentits, mentre al foc, pilotat per un dels Jaumes del Museu, tenim un xot que fa xiu, xiu, aprofito per parlar amb en Frederic. M’heu de permetre que conti un poc de la meva història, perquè d’aquesta manera pogueu conèixer millor el personatge i el seu món.
Vaig conèixer en Frederic als anys 70 (tots dos érem bastant més joves), quan vaig entrar a formar part d’un nombrós grup de gent (molts d’ells anònims), moguts pels mateixos interessos, de forma desinteressada. Alguns, per no dir la majoria, després de trenta anys de col·laboració, sense cap tipus de contracte ni de remuneració, vàrem sortir per la porta de darrere, sense fer renou. Altres, malgrat tenir plaça per oposició, també varen partir, acabant d’aquesta manera una època de més de quaranta anys, durant la qual aquest grup nombrós de persones fou el que va posar els basaments del Museu de Mallorca, sense demanar res a canvi, fent país, en una època on això era molt estrany i sobretot complicat. Per aquest motiu el dinar d’avui de “personal caigut per la causa” el qualific de clandestí, perquè els que hi som, mantenim l’esperit d’aquella època. El que malauradament ha canviat és l’entorn, i ja n’hi ha molts que no hi són.
El Museu de Mallorca va néixer l’any 1961 a instàncies de la Societat Arqueològica Lul·liana, impulsat per en Guillem Rosselló, que en fou el director fins l’any 2000, qui darrere tenia un estol de gent que col·laborava de forma desinteressada, omplint un buit que l’estat no tenia cap interès en omplir (encara pareixia lluny la fi de la dictadura). Tota aquesta gent que hi feia feina, després de la seva jornada laboral a diferents indrets, caps de setmanes, dies de festes o vacances, ho feia per recuperar la nostra història, que fins aquells moments altres havien escrit.
CLIMENT GARAU ARBONA: EN LLUITA, ÀVID DE PAU.
Havíem acordat amb Climent Garau dia i hora per fer l'entrevista, però un poc més i ens dóna carabasses. Per sort després de tocar a la porta unes quantes vegades i trescar un poc amunt i avall a veure si el vèiem al voltant de les cases de son Pastor, la seva llar, ens el trobàrem que sortia del jardí carregat d'eines. Venia de trullejar per l'hort acompanyat per na Lluna, la seva cussa, i li havia fugit del cap la cita. Hàbil com és, però, i avessat com està a tractar amb molta gent, tot d'un s'espolsà un poc i permeté que li fessim un parell de fotos abans de seure'ns.
Hi ha molt escrit sobre Climent Garau, però un té la impressió que potser allà on és més desconegut és a Bunyola, poble que un poc de pressa i corrents li dedicà un petit jardinet -per no dir dues malaguanyades pasteres amb dues plaques- quan s'adonà que havia rebut importants reconeixements tant per part del Govern Balear, com per part de la Generalitat de Catalunya i altres.
Climent Garau consta a la viquipèdia, té un llibre públicat sobre records, De prop i d'enfora, i disposam, també, del llibre escrit per Jaume Mateu Martí, Un fil de memòria, que furga hàbilment en la biografia del personatge i el seu activisme cívic, polític, cultural i religiós. A part, si un cerca un poc pot trobar molta més informació a les hemeroteques i per internet, com per exemple la interessant entrevista que li fa na Francina Jaume a Gent de Bunyola.
Aquesta entrevista-conversa per a BUNNOVA no pretén mostrar-nos totes les facetes de Climent Garau sinó anar a escoltar i aprendre d'un home que a punt de complir els noranta anys encara està en lluita. Per una part, bàsicament en defensa de la llengua i la cultura, d'altra part, en lluita amb ell mateix intentant entendre l'home, la seva dimensió i la seva trascendència. Lluites gens fàcils, amb camins incerts i sacsejades contínues, però que manté fermes a força de convicció i perseverància, tot i l'escepticisme vital que a tothora el rondineja.
A punt de complir 90 anys i sembla que encara teniu molta corda?
No ho sé, acab de sembrar un parell de fruiters nous i m'agradaria saber quin gust tenen, almanco les tomàtigues, que és el més immediat.
El jardí, vos dóna vida?
No ho he pensat mai, però hi dedic molt de temps i em cans. Vaig amunt i avall cercant eines que no record on he deixat.
Realment, qui és en Climent Garau?
Uff! Això no ho puc dir jo de cap manera. Això sempre s'ha de mirar des de l'exterior.
Idò, qui li hagués agradat ser a Climent Garau?
A jo m'hagués agradat ésser antropòleg, sociòleg, filòsof, teòleg... En fi, tot aquest bullit. Com que som un tècnic, un científic, amb tot plegat seria complet. M'hagués agradat molt tenir temps per fer tot el que em queda pendent. Ho he provat de fer, vaig anar al CETEM (Centre d'Estudis Teològics de Mallorca), aconsellat per en Biel Amengual, però em vaig trobar amb un llenguatge amb el que jo no estava gens habituat ni preparat. Vaig passar un parell d'anys a poder entendre el llenguatge filosòfic.
Allà feiem dos cursos de Filosofia (Filosofia del llenguatge, Filosofia de la naturalesa...) Teòricament una bona preparació filosòfica per a després començar amb la Teologia. Record que vaig agafar el tema del mite, que és bàsic, com tot el simbolisme. Vaig començar a llegir n'Ernst Cassirer, i vaig estar tres mesos bons i al final ho vaig deixar córrer. Em vaig donar per vençut. Ja veurem quan sigui més gran si ho puc tornar agafar.
El llenguatge és molt important i jo venia d'un món científic. No som un home purament tècnic sinó que sempre he volgut saber el per què. Jo he fet investigació. La carrera de farmàcia en aquell temps era una de les carreres més completes que hi havia per estudiar la realitat física i biològica, i jo sempre vaig tenir molta curiositat d'anar a fons dels per què. Record que havia començat una tesi sobre el cicle biològic dels Micobacterium tuberculosis, que en aquell temps estava de moda, i al final em vaig dir: què farem, potser aconseguesc aportar alguna cosa per ajudar a ben morir, molt bé, però no resoldrem el problema humà. Tenia coses escrites que he perdut. Sempre he estat preocupat per la part científica i la part humana.
Què és primer per a Climent Garau: país, ciència o fe?
Jo diria que la fe és bàsica. La il·lusió, l'interès que ve de tenir una fe en què les coses s'arreglaran, en millorar el món. No li diguem fe, que en el fons ho és, diguem-li esperança. L'esperança en què per ventura podré col·laborar en arreglar qualque coseta. Això és el motiu principal del fons de la meva vida.
No és que no m'hagi endut desenganys i frustacions, però no m'he arribat a frustrar mai. No he estat mai desesperat, i això és per la fe. Clar que és parlar d'un món...
La darrera experiència religiosa que he tengut va ésser amb una projecció que va fer en Pep Muñoz sobre l'univers, realment és impressionant. Llavors tenc aquí un estudi sobre Spinoza, que va ésser un panteista, i hi ha un poema d'en Borges molt bo (el va a cercar mentre continua parlant).El panteisme va entrar a la intel·lectualitat catalana a partir d'unes traduccions que va fer Maragall de Goethe, de Fitcher i tota una sèrie de filòsofs. La il·lustració alemana és una trobada també amb el panteisme.... Moltes vegades no pensam en moltes coses que tenim, però... (gira papers i no troba el poema que cerca, però en troba un altre que considera que també servirà) El poema parla d'Spinoza que al final es dedicà a fer lents per a ulleres.
Climent Garau consta a la viquipèdia, té un llibre públicat sobre records, De prop i d'enfora, i disposam, també, del llibre escrit per Jaume Mateu Martí, Un fil de memòria, que furga hàbilment en la biografia del personatge i el seu activisme cívic, polític, cultural i religiós. A part, si un cerca un poc pot trobar molta més informació a les hemeroteques i per internet, com per exemple la interessant entrevista que li fa na Francina Jaume a Gent de Bunyola.
Aquesta entrevista-conversa per a BUNNOVA no pretén mostrar-nos totes les facetes de Climent Garau sinó anar a escoltar i aprendre d'un home que a punt de complir els noranta anys encara està en lluita. Per una part, bàsicament en defensa de la llengua i la cultura, d'altra part, en lluita amb ell mateix intentant entendre l'home, la seva dimensió i la seva trascendència. Lluites gens fàcils, amb camins incerts i sacsejades contínues, però que manté fermes a força de convicció i perseverància, tot i l'escepticisme vital que a tothora el rondineja.
A punt de complir 90 anys i sembla que encara teniu molta corda?
No ho sé, acab de sembrar un parell de fruiters nous i m'agradaria saber quin gust tenen, almanco les tomàtigues, que és el més immediat.
El jardí, vos dóna vida?
No ho he pensat mai, però hi dedic molt de temps i em cans. Vaig amunt i avall cercant eines que no record on he deixat.
Realment, qui és en Climent Garau?
Uff! Això no ho puc dir jo de cap manera. Això sempre s'ha de mirar des de l'exterior.
Idò, qui li hagués agradat ser a Climent Garau?
A jo m'hagués agradat ésser antropòleg, sociòleg, filòsof, teòleg... En fi, tot aquest bullit. Com que som un tècnic, un científic, amb tot plegat seria complet. M'hagués agradat molt tenir temps per fer tot el que em queda pendent. Ho he provat de fer, vaig anar al CETEM (Centre d'Estudis Teològics de Mallorca), aconsellat per en Biel Amengual, però em vaig trobar amb un llenguatge amb el que jo no estava gens habituat ni preparat. Vaig passar un parell d'anys a poder entendre el llenguatge filosòfic.
Allà feiem dos cursos de Filosofia (Filosofia del llenguatge, Filosofia de la naturalesa...) Teòricament una bona preparació filosòfica per a després començar amb la Teologia. Record que vaig agafar el tema del mite, que és bàsic, com tot el simbolisme. Vaig començar a llegir n'Ernst Cassirer, i vaig estar tres mesos bons i al final ho vaig deixar córrer. Em vaig donar per vençut. Ja veurem quan sigui més gran si ho puc tornar agafar.
El llenguatge és molt important i jo venia d'un món científic. No som un home purament tècnic sinó que sempre he volgut saber el per què. Jo he fet investigació. La carrera de farmàcia en aquell temps era una de les carreres més completes que hi havia per estudiar la realitat física i biològica, i jo sempre vaig tenir molta curiositat d'anar a fons dels per què. Record que havia començat una tesi sobre el cicle biològic dels Micobacterium tuberculosis, que en aquell temps estava de moda, i al final em vaig dir: què farem, potser aconseguesc aportar alguna cosa per ajudar a ben morir, molt bé, però no resoldrem el problema humà. Tenia coses escrites que he perdut. Sempre he estat preocupat per la part científica i la part humana.
Què és primer per a Climent Garau: país, ciència o fe?
Jo diria que la fe és bàsica. La il·lusió, l'interès que ve de tenir una fe en què les coses s'arreglaran, en millorar el món. No li diguem fe, que en el fons ho és, diguem-li esperança. L'esperança en què per ventura podré col·laborar en arreglar qualque coseta. Això és el motiu principal del fons de la meva vida.
No és que no m'hagi endut desenganys i frustacions, però no m'he arribat a frustrar mai. No he estat mai desesperat, i això és per la fe. Clar que és parlar d'un món...
La darrera experiència religiosa que he tengut va ésser amb una projecció que va fer en Pep Muñoz sobre l'univers, realment és impressionant. Llavors tenc aquí un estudi sobre Spinoza, que va ésser un panteista, i hi ha un poema d'en Borges molt bo (el va a cercar mentre continua parlant).El panteisme va entrar a la intel·lectualitat catalana a partir d'unes traduccions que va fer Maragall de Goethe, de Fitcher i tota una sèrie de filòsofs. La il·lustració alemana és una trobada també amb el panteisme.... Moltes vegades no pensam en moltes coses que tenim, però... (gira papers i no troba el poema que cerca, però en troba un altre que considera que també servirà) El poema parla d'Spinoza que al final es dedicà a fer lents per a ulleres.
Las traslúcidas manos del judío
labran en la penumbra los cristales
y la tarde que muere es miedo y frío.
(Las tardes a las tardes son iguales.)
Las manos y el espacio de jacinto
que palidece en el confín del Ghetto
casi no existen para el hombre quieto
que está soñando un claro laberinto.
No lo turba la fama, ese reflejo
de sueños en el sueño de otro espejo,
ni el temeroso amor de las doncellas.
Libre de la metáfora y del mito,
labra un arduo cristal: el infinito
mapa de Aquél que es todas sus estrellas.
Respecte a la ciència: alerta. La ciència té dues cares, per una banda ha aconseguit confort i benestar, però per altra banda ha creat unes amenaces que mai havíem tengut. Segons quines persones que manegen la ciència són uns mals déus. Així com la religió també ha estat manipulada pels poders, actualment els poders manipulen la ciència i la tècnica i és molt perillós per a la vida i la supervivència humana i altres herbes, perquè no acaba esclusivament amb la vida dels homes. Molt de consum, demografia disparada..., tot plegat té un mal futur, no es sosté. Amb això som molt pessimista, però em salva la fe. Esperar que hi ha una altra vida en la que probablement no hauré de fer res. Potser no seré ni veure res o per ventura quedaré tranquil. Les cares dels morts són impresionants perquè respiren pau. No sé si hi ha altre vida, però la pau l'enyor, no n'he tenguda mai.