L'ESCOLA.

Escalonades d'accés i façana principal de l'escola de Bunyola. Setembre 2014. BUNNOVA.

Fotografia: JAUME MATEU BATLE

A L'ESTACIÓ.

Tren de Sóller. Estació de Bunyola. Maig 2014. BUNNOVA.

T'he vist com sempre a l'estació, somriure net; avui de nou
esperes un tren misteriós que ve de lluny, si és que va enlloc.
Tothom et sap i, tendrament, et filen anys per a fer-te un temps,
quant de temps. 

Dius que a l'andana no hi ets sol; viuen amb tu ombres i jocs,
ombres d'adéus sense retorn, jocs de petons pels benvinguts
i, a dalt dels arbres més bonics, hi niuen els amors ferits,
per un tren,
que amb tu esperen el senyal de l'arribada d'aire nou,
d'un gest nou,
d'un pas nou,
d'un tren nou. 

T'he vist de nou a l'estació i en tu m'he vist, a poc a poc,
buscant un tren misteriós, que ve de lluny, si és que va enlloc,
i veig com dormen els adéus, com neguitegen els retorns
per un tren.

Que, finalment, quan la tardor pinta un cel nou a l'estació,
tots esperem el pas d'un tren, que va molt lluny, si ve d'enlloc.
Els uns perquè ens arribes tu, els altres perquè se'ns enduu
aquell tren.

I amb tu esperem el senyal de l'arribada d'aire nou,
d'un gest nou,
d'un pas nou,
d'un tren nou.

Cançó: A l'estació.
Lletra i música: LLUÍS LLACH.
Album: Rar. 1994




Fotografia: JAUME MATEU BATLE

OVELLES, XOTS I MARDANS PASTURANT A SO NA REIA

Guarda d'ovelles de Toni Payeras. Abril 2014. Bunyola. BUNNOVA.

Faules d'Isop 

EL LLOP I L'ANYELL. 
Un llop va veure un anyell que bevia en un riu i volgué cercar un bon pretext per a devorar-lo. Així, malgrat trobar-se més amunt del corrent, va culpar l’anyell d’enterbolir l’aigua, i de privar-lo, a ell, de beure. L’anyell li respongué que bevia amb la punta dels llavis i que, d’altra banda, estant més avall, no podia remoure l’aigua de més amunt. Aleshores el llop, no havent reeixit amb aquest pretext, afegí:

-Però l’any passat vas insultar el meu pare. I havent replicat l’anyell que un any enrere ell encara no era nat, el llop li va respondre:

-Ah!, perquè tu trobes explicacions, jo m’he d’estar de menjar-te?

Cap raó justa és vàlida per als qui estan determinats a fer mal.


EL PASTOR BROMISTA.
Un pastor que menava el seu ramat un tros lluny del poble feia sempre aquesta broma: cridava auxili als veïns dient que uns llops s’havien llançat sobre les seves ovelles. Dos i tres cops la gent del poble, alarmada, hi acudí corrents i se’n tornà entre burles. Però al capdavall succeí que els llops vingueren de debò. Quan el ramat era destrossat i el pastor cridava ajuda, els seus veïns, sospitant que bromejava com de costum, no li van fer gens de cas; i així li passà que perdé les ovelles.

Els mentiders aconsegueixen que no els cregui ningú baldament diguin la veritat.

Més informació sobre Isop, segle VI aC.

Fotografia: JAUME MATEU BATLE

AMETLERS FLORITS, BINIATZAR

Ametlers florits. Biniatzar, Bunyola. Febrer 2014. BUNNOVA.

"... posar-se d’esquena al gran foc de llenya; avançar cap a la porta, sentint en els pòmuls la duresa metàl·lica del fred, i tenir la visió sobtada, instantània, dels ametllers florits. Com vingueren aquestes flors? Ahir no hi eren. No hi havia més que un borrissol rosat d’una vaguetat sense pes. Nasqueren al conjur de la nit, potser al conjur de la calma de l’aire de la lluna plena. Tota forma és l’alliberació de la tensió que l’ha construïda. Aquestes llunes tan clares de gener i de febrer, la llum de les quals posa una punta de misteri sobre les parets emblanquinades, sobre les velles, desgavellades masies, que esquitxa d’irrealitat la cal·ligrafia nua dels arbres esvelts que fa una claror viva sobre els sembrats menuts —aquestes llunes tan clares, sobre les quals el temps navega d’una manera plàcida i tranquil·la, són propícies a la producció d’aquests misteris, a la distensió de les forces cegues.

Aquests ametllers florits ens faran companyia uns quants dies. Pocs dies. Aquestes curtes tardes suaus de febrer, d’aire sec i viu, ondulades pel pas d’una mica de vent, embadalides en la llum pueril i trencadissa de l’any adolescent, amb el misteri verd de la germinació tímida, amb la tendresa dilatada del blau del cel, amb aquests petits núvols errabunds, d’una blancor de nata, que es perdran en la llunyania de la nostra indiferència, amb el lleonet jovenívol del sol bolcat sobre els sembrats i sobre les herbes, amb la pètria solitud lineal de les muntanyes de color de farigola, o cobertes de pins tètrics —en aquestes tardes de la joventut de l’any, aquests ametllers florits són com una ànsia imaginada d’alguna forma paradisíaca debolida"

JOSEP PLA, fragment de Les Hores

Per a mes informació sobre Josep Pla clicau aquí

Fotografia: JAUME MATEU BATLE

A LA MEVA TERRA

Grapada de terra. Son Pastor, Bunyola. BUNNOVA.

                                   A LA MEVA TERRA, les muntanyes roseguen el cel

                                   i la mar, desficiosa, acarona,

                                   sal i oblit, la nuesa de les platges,

                                   infinits besos al sorral erm,

                                   camí de mar endins, vent i sageta, amb designi d'illa.

                                   A la meva terra, la nit aspra del temps

                                   juga benigna amb les fulles dels tarongers,

                                   i pipellegen les estrelles, més fort,

                                   com espires d'un foc on es crema la nostra vida.

                                   A la meva terra, els dematins fan olor de pa

                                   i de tendra rosada, robada pluja a la nit,

                                   sorpresa llàgrima als cabells telefònics

                                   quan els ocells s'hi repengen,

                                   atrapat vol d'ales sobre un benèvol

                                   i modern fil d'Ariadna,

                                   que desfà laberints de carrers i cases.

                                   A la meva terra, el foc té color de pell de dona

                                   i les aixades no xapen les pedres,

                                   ans al contrari, les besen,

                                   i el bes es fa solc i el solc es fa fruit

                                   i el fruit es fa desfeta fam a les dents del meu poble.

                                   A la meva terra, l'alba esclata com una rosa de mil caderneres

                                   i el silenci diu paraules que només el vent escampa.

                                   A la meva terra, la neu és florida seda que vessa en els ametllers,

                                   miraculosa pluja que diu crepuscles d'hivern

                                   i nou renéixer de primavera.

                                   A la meva terra, però, hi ha també negres llàgrimes

                                   que cal que digui aquest poema.

                                   Hi ha els difícils marges, balcons de fam,

                                   escopits a les muntanyes,

                                   hi ha també, ferotges crits

                                   que sempre ens han volgut prendre les paraules,

                                   i noves i fàcils corbates que no saben res

                                   del dolor de les arades, mans de ferro que adoben els camps,

                                   somnis de llavor, escrits amb colors d'oscat rovell.

                                  A la meva terra, també hi ha la vella angoixa

                                  de les mans buides,

                                  del llescat pa sense formatge,

                                  dels camps orfes de flors.

                                  I malgrat tot, a la meva terra vaig néixer,

                                  i a la meva terra estim

                                  i a la meva terra vull morir com mor el vent,

                                  com mor una espira que juga suïcida a la nit. 

Pere Suau Palou
Del volum He estotjat un ram de versos per al teu dolor  

FOTOGRAFIA: JOAN MATEU PARRA