A LA MEVA TERRA

Grapada de terra. Son Pastor, Bunyola. BUNNOVA.

                                   A LA MEVA TERRA, les muntanyes roseguen el cel

                                   i la mar, desficiosa, acarona,

                                   sal i oblit, la nuesa de les platges,

                                   infinits besos al sorral erm,

                                   camí de mar endins, vent i sageta, amb designi d'illa.

                                   A la meva terra, la nit aspra del temps

                                   juga benigna amb les fulles dels tarongers,

                                   i pipellegen les estrelles, més fort,

                                   com espires d'un foc on es crema la nostra vida.

                                   A la meva terra, els dematins fan olor de pa

                                   i de tendra rosada, robada pluja a la nit,

                                   sorpresa llàgrima als cabells telefònics

                                   quan els ocells s'hi repengen,

                                   atrapat vol d'ales sobre un benèvol

                                   i modern fil d'Ariadna,

                                   que desfà laberints de carrers i cases.

                                   A la meva terra, el foc té color de pell de dona

                                   i les aixades no xapen les pedres,

                                   ans al contrari, les besen,

                                   i el bes es fa solc i el solc es fa fruit

                                   i el fruit es fa desfeta fam a les dents del meu poble.

                                   A la meva terra, l'alba esclata com una rosa de mil caderneres

                                   i el silenci diu paraules que només el vent escampa.

                                   A la meva terra, la neu és florida seda que vessa en els ametllers,

                                   miraculosa pluja que diu crepuscles d'hivern

                                   i nou renéixer de primavera.

                                   A la meva terra, però, hi ha també negres llàgrimes

                                   que cal que digui aquest poema.

                                   Hi ha els difícils marges, balcons de fam,

                                   escopits a les muntanyes,

                                   hi ha també, ferotges crits

                                   que sempre ens han volgut prendre les paraules,

                                   i noves i fàcils corbates que no saben res

                                   del dolor de les arades, mans de ferro que adoben els camps,

                                   somnis de llavor, escrits amb colors d'oscat rovell.

                                  A la meva terra, també hi ha la vella angoixa

                                  de les mans buides,

                                  del llescat pa sense formatge,

                                  dels camps orfes de flors.

                                  I malgrat tot, a la meva terra vaig néixer,

                                  i a la meva terra estim

                                  i a la meva terra vull morir com mor el vent,

                                  com mor una espira que juga suïcida a la nit. 

Pere Suau Palou
Del volum He estotjat un ram de versos per al teu dolor  

FOTOGRAFIA: JOAN MATEU PARRA