LA MATÈRIA DELS SOMNIS

A vegades diria que els pobles tenen òrgans, talment els humans que els habiten, com si, de sempre, existís la necessitat de projectar la nostra naturalesa, inconscientment, al nostre entorn, de tal manera que els edificis, els carrers, les places, actuen com els pulmons, com les artèries, com el cor i el fetge, com el corrent de la sang o els intestins.

És entre aquests murs que bateguen, entre aquests portals que respiren on cadascú es va fent de temps i amb el temps va teixint xarxes invisibles que van atrapant la matèria dels somnis. Ningú no creix des d’una illa, cal la complicitat de tots aquells, que de mica en mica van caient, incauts, en el parany que llençam, avars pescadors d’afectes. D’aquesta fusió, gairebé orgànica, de llocs i persones guarnim la nostra memòria, la resta arqueològica del temps que hem viscut.

Ens ha estat donada la vida i cadascú l’ha presa a la seva manera. Els somnis i l’atzar han treballat en conjunt, encara que no sempre uns a favor dels altres. Però hem sentit, quan es donava la coincidència, quan la fortuna s’aliava amb els somnis, que tot rodava en la direcció correcta, tot es componia perquè l’alegria esclatés, i així, tastar un tros del pastís de la felicitat. En el tinter sempre resten els somnis trencats, antipàtics enderrocs de la nostra existència, però no estam aquí per recordar-los, encara que també formen part de la nostra llar. Per les escletxes que deixen, s’endevina una llum antiga, que es remunta a les arrels de la primera joventut, on els somnis eren purs i on les grans paraules encara no s’havien erosionat per la destructiva acció del temps. Aleshores, paraules com justícia, amor, rebel·lió o amistat s’escrivien amb majúscules lluents de gràcia i esperança. Crec que gran part del que som es va forjar en aquell temps en què res va ser tan viu ni tan càndid.

Però cóm és, finalment, la matèria dels somnis? Quines propietats té? De què està composta? Crec que no ho puc resoldre, que cadascú té per sí la resposta i que, per ventura, en aquests moments, en som part, tots noltros d’aquesta matèria, perquè intuïm que hem estat convocats a la celebració d’un somni que no volem decebre.

Dels vapors de la memòria ve a mi el record d’una tèbia somnolència que s’estenia per tota la plaça. Amb el darrer badall del dia, s’endormiscava una mica l’estiu i entrava la frescor de la lluna. La nit s’alegrava quan els carrers vos destil·laven, de mica en mica. D’aquella confabulació de pedres, portals, carrers, vos fèieu de carn i ossos, adoptàveu rostres familiars i preníeu lloc a la rotllada. La nit agombolava les rialles, la complicitat, els silencis, ens escoltava des de la taula del costat, com qui escolta, orgullós al seu fill. El pa de na Fiola es mesclava en el paladar amb el gust per viure. A poc a poc una estora de clovelles de pipa crepitava sota els nostres peus. Qualque rialla, també qualque somni va quedar per ser escombrat a l’endemà.

Text: RAMON GARCIA AMENGUAL.

Fotografia: DAMIÀ GOMIS BOSCH.