Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gent que ha fet ombra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gent que ha fet ombra. Mostrar tots els missatges

GENT QUE HA FET OMBRA: MEMÒRIA, MEMÒRIA SEMPRE.








                                                         T'adones, company,
                                                         que fa ja molts anys
                                                         que ens amaguen la història
                                                         i ens diuen que no en tenim;
                                                         que la nostra és la d'ells,
                                                         t'adones, amic.

                                                                                               Raimon 

Les dotze del migdia de diumenge dia 13 d'abril. Cementiri de Bunyola. En Xavier Margais dóna la benvinguda a quatre dotzenes de persones, moltes repeteixen cada any. Es treu un paper de la butxaca i comença la narració seguint el mateix guió de cada any: dia 5 d'agost de 1936, a s'Heretat, trobaren el cos de Josep Cañellas Roser, casat i amb fills, de 43 anys, taverner, nat a Ciutat. Així fins a 18. Cossos abandonats a diferents indrets del municipi de Bunyola entre els mesos d'agost i desembre de l'any del cop d'Estat militar que es va allargar durant tres anys.

L'acte és un homenatge anual a les víctimes de la repressió, un acte íntim i respectuós coincidint, dia envant dia enrera, amb l'aniversari de la proclamació de la Segona República. 

Xavier Margais repassa la llista de morts, la data de la seva localització i les senyes personals que de cada un ha pogut obtenir. Així sabem que n'hi havia de Ciutat, de Marratxí, de Maria de la Salut, de Bunyola, de Ciutadella, de Montuïri, de Consell, de Madrid, d'Establiments, de Capdepera. Sabem també que n'hi havia de casats, de fadrins i algun divorciat. D'uns sabem que eren sabaters, taverners, carters, jornalers. D'altres, de cinc en concret, no en sabem ni el nom, només l'edat aproximada que tenien quan foren morts. Quinze estan enterrats a la fossa comuna de Bunyola, els altres tres al cementiri de Palma, tots homes.

Cada any hi ha també un convidat, historiador o estudiós de la matèria, que fa un breu parlament al voltant de la barbarie que es va viure aquells anys i de la necessitat de recuperar la memòria històrica, de dignificar el record de les víctimes i els drets dels seus descendents. Xim Valdivielso, professor de filosofia moral de la UIB, va encetar fa deu anys aquests parlaments i ha repetit enguany.

A partir d'una anàlisi històrica, parla de la manera com la repressió havia afectat el seu entorn més immediat, la seva pròpia família, però parla també de la banalitat del mal, seguint el fil del que la filòsofa Hannah Arendt tracta en el seu llibre sobre el nazi Adolf Eichmann, qui havia fugit després de l'holocaust i que va ésser localitzat a l'Argentina. El mal cruel fet sense escrúpols per persones aparentment normals. 

Acaba la seva intervenció Xim Valdivielso i també, com cada any, una ofrena de flors resta sota la placa amb els noms dels que reposen a la fossa comuna. El silenci es trenca amb la música de Grallalsac que sona l'himne de Riego, com cada any.

Vegeu llistat de noms: Quadre d'assassinats a Bunyola.

Text i fotografia: MIQUEL PASQUAL.

GENT QUE HA FET OMBRA: ALCEU RIBEIRO

Alceu Ribeiro al Palau Solleric. Fotografia de Boris Kustodiev (Detall)




ALCEU RIBEIRO És un home i un pintor d'una gratitud sense reserves. Aquesta frase de Guillem Frontera defineix Alceu Ribeiro, artista uruguaià, adscrit a la Escuela del Sur, moviment engegat pel seu mestre Torres-García a Montevideo.

Ribeiro havia nascut a la finca “El Catalán”, a 35 km d'Artigas i va morir el mes de novembre de 2013. D'ençà de l'any 1974 va viure a Mallorca, s'hi va casar i hi va tenir el seu segon fill. 

Repassant informacions publicades, notes de premsa, catàlegs i entrevistes no trobam cap referència a can Beatriu, la casa que l'acollia els caps de setmana a Bunyola enmig de la discreció i l'anonimat que ben segur ell expressament cercava. Una ocultació possiblement intencionada. 

Així, Bunyola fou per Ribeiro un amagatall, el racó on refugiar-se per viure amb placidesa les hores mortes dels diumenges. Suaixí el veien passejar-se els dies assolellats abans de dinar. De la seva boca sortia un amatent i tímid bon dia en resposta a la salutació dels bunyolins que se'l trobaven pel camí d'Orient, un costum que no s'hauria de perdre aquest del salut. Respecte mutu que reforçava les ganes de mantenir gelós el redòs, una manifestació més de l'agraïment que caracteritzava Alceu Ribeiro.
¿Se podía vivir de la pintura en los años cincuenta en Uruguay? ­“El Flaco Ribeiro –decía la gente­ es como el caballo del ajedrez, come un día sí y dos no; come salteado”. "Vestia amb senzillesa i un punt de coqueteria, un mocador rosa guaitava de la butxaca del jac blau de tela fatigada. Els pantalons grisos presentaven un aspecte balder, amb el trenc amortit a l'alçada dels genolls. I no obstant això, s'imposava en el conjunt una discreta voluntat d'agradar, a penes manifestada, i una mena de dignitat física que feia oblidar a l'acte les petges que l'infortuni havia deixat en els seus vestits". Encara que aquestes paraules de Guillem Frontera corresponen a la descripció de Néstor Salvatori, protagonista de la seva darrera novel∙la, L'adéu al mestre, qualsevol que l'hagués conegut hi pot veure el retrat precís d'Alceu Ribeiro. Cristina Ros. Ara Balears.
Per ampliar informació visitau: alceuribeiro.com

Text: Miquel Pasqual.
Fotografia: Jaume Mateu.