Frederic Soberats Liegey: “La part més important d’una eina és el remànec.”
Aquesta frase deu ser una de les que més he sentit dir a en Fredi, i crec que el defineix bastant.
En Frederic va néixer a Santa Maria, de pare mallorquí i mare francesa. El seu padrí, de la família Far, de la possessió de Can Grau, va viure al carrer Major de Bunyola; per això ell, de nin i de jove hi va passar algunes temporades. A Bunyola el coneixien amb el malnom d'el ros de Can Grau. D’aquesta època encara hi ha gent que el recorda. Va estar a punt d’entrar a fer feina de mosset amb el tallista bunyolí mestre Francesc Colom, al taller del qual el seu amic Miquel Colom li va “prendre” el lloc a causa de la seva salut precària. Mestre Francesc decidí donar la feina al nebot Miquel ja que a aquest li era més difícil treballar al camp. Després, durant anys en Miquel i en Frederic col·laboraren a nivell professional. En Frederic també va passar temporades a la possessió bunyolina de Son Nasi, propietat, també, de la família Far. A una altra possessió de Bunyola, Alfàbia, podem veure l’enteixinat mudèixar del vestíbul, restaurat per en Frederic.
A Bunyola en els darrers anys també ha col·laborat en l’homenatge a Miquel Colom Colom, -amb una auca sobre la vida de l’homenatjat- i amb les il·lustracions de l’Anecdotari popular bunyolí, escrit pel seu amic Nicolau Colom.
La meva amistat i la relació laboral amb en Frederic començaren al Museu de Mallorca fa més de quaranta anys. En el següent escrit, resum dels records sorgits conversant abans i mentre dinàvem, hem refrescat la memòria de la seva trajectòria humana i professional, trajectòria en la que, durant un temps, coincidírem.
Avui divendres 13 de juny, he estat convocat a aquest solemne acte, pel personal clandestí del Museu de Mallorca, dit en tots els sentits, mentre al foc, pilotat per un dels Jaumes del Museu, tenim un xot que fa xiu, xiu, aprofito per parlar amb en Frederic. M’heu de permetre que conti un poc de la meva història, perquè d’aquesta manera pogueu conèixer millor el personatge i el seu món.
Vaig conèixer en Frederic als anys 70 (tots dos érem bastant més joves), quan vaig entrar a formar part d’un nombrós grup de gent (molts d’ells anònims), moguts pels mateixos interessos, de forma desinteressada. Alguns, per no dir la majoria, després de trenta anys de col·laboració, sense cap tipus de contracte ni de remuneració, vàrem sortir per la porta de darrere, sense fer renou. Altres, malgrat tenir plaça per oposició, també varen partir, acabant d’aquesta manera una època de més de quaranta anys, durant la qual aquest grup nombrós de persones fou el que va posar els basaments del Museu de Mallorca, sense demanar res a canvi, fent país, en una època on això era molt estrany i sobretot complicat. Per aquest motiu el dinar d’avui de “personal caigut per la causa” el qualific de clandestí, perquè els que hi som, mantenim l’esperit d’aquella època. El que malauradament ha canviat és l’entorn, i ja n’hi ha molts que no hi són.
El Museu de Mallorca va néixer l’any 1961 a instàncies de la Societat Arqueològica Lul·liana, impulsat per en Guillem Rosselló, que en fou el director fins l’any 2000, qui darrere tenia un estol de gent que col·laborava de forma desinteressada, omplint un buit que l’estat no tenia cap interès en omplir (encara pareixia lluny la fi de la dictadura). Tota aquesta gent que hi feia feina, després de la seva jornada laboral a diferents indrets, caps de setmanes, dies de festes o vacances, ho feia per recuperar la nostra història, que fins aquells moments altres havien escrit.
L’any 1970, als meus 15 anys, vaig entrar per primer cop a les golfes de l’arxiu del Regne de Mallorca, on damunt taules sense fi parades en cavallets de fusta, posts velles, portes d’armari i tot tipus de suport, hi havia escampats milers de bocins de tests, escurats i composts un devora l’altre sobre fulls de tot tipus de paper amb anotacions, a més de dues reproduccions de guix dels caps de bou de Costitx i un Myotragus sencer muntat per en William Waldren (que per cert, aprofito per a reivindicar el fet desconegut, que la persona que va trobar els Caps de Bou i altres objectes mentre llaurava, va ser el meu re-pradrí Andreu Fiol Ferragut, l’amo de Son Corró, pare de la meva padrina Catalina Fiol. En Joan Vallespir, propietari de la finca, va ésser qui els va vendre, però no era present al moment de la troballa, segons fonts familiars). A les parets, prestatges fins al sòtil plens de capses de cartró amb restes d’excavacions, ossos, algun crani, dents i pols, molta pols. A la dreta, un tancat de vidre amb productes químics destinats al tractament dels metalls, unes piques d’escurar i una banyera per a les àmfores. A l’enfront, a un racó, hi havia una taula antiga d’escriptori amb dues cadires cordades, així com alguns estris de dibuix dins el calaix, i un caramull de papers de la Seguretat Social per reciclar, on en Guillem Rosselló Bordoy em va dir que podia fer-hi la meva feina, que va consistir durant anys, en anar recorrent les taules per ordre, agafant totes les peces que es poguessin dibuixar: culs, voreres, anses o trossos gravats amb incisions, calculant el diàmetres de boques i culs i mesurant-ne els gruixos, per dibuixar-ne el perfil, per, d’aquesta manera, fer-ne la classificació. Vaig començar per la que tenia a la meva esquerra: “Son Matge”. Al fons a l’esquerra, hi havia una porta que donava a un passadís ple de prestatges en més capses amb tests i a la sala de “la peixera” més taules i més tests, per arribar finalment a una habitació amb una separació de fusta: el cau del GEM, amb en Miquel Tries, qui de tant en tant s’hi deixava veure. També hi compareixia cada horabaixa un altre “il·lustre” amb pinta d’actor de cinema en blanc i negre: en Joan Camps Coll -sempre ben pentinat cap enrere i un bigotis tipus Clark Gable-, el qual sempre recordaré amb un tros de test a la mà, cercant i recercant dins tota aquella trencadissa un bocí que hi encaixés. S’hi podia passar tot l’horabaixa, però a la fi el trobava.
En aquest ambient va començar la nostra relació. Amb en Frederic, des de llavors, com amb la resta de col·laboradors, ens ha unit una sòlida amistat. En Frederic, a més de participar en les excavacions, s’encarregava de dibuixar sobre el terreny el que fes falta per documentar-la. Fins i tot va arribar a fer una maqueta modelant guix, sobre el terreny, que es pot veure al Museu de la Ciutat, al castell de Bellver. En aquella època tenia un taller de restauració al racó del carrer Pere Nolasc, prop de la cantonada amb els carrers Morell i Miramar. Hi feia classes de dibuix, pintura, escultura, restauració, etc. Per allà passaren figures com en Ramon Canet, en Miquel Barceló i altres.
Quan la seu del Museu de Mallorca va passar de la Casa de Cultura del carrer Ramon Llull a ca la Gran Cristiana (actual ubicació), vàrem començar una col·laboració més propera, ja que ell tenia cura del muntatge de les exposicions de les sales del Museu i per primer cop vaig participar en muntatges expositius. Això va fer que la nostra relació fos des de llavors més estreta, culminant professionalment l’any 1992 amb la restauració de la façana del Gran Hotel, amb la participació d’en Frederic (cap de l’equip), en Mateu Forteza (modelista), en Pau Prohens (escultor) i jo mateix com a dibuixant, feina que va suposar per a la Caixa, el premi Nacional de Restauració.
Crec que puc dir que durant tots aquests anys (més de quaranta) he après moltes coses d’ell. La primera és el respecte que té pels que l’envolten, ja que és una de les poques persones que saben valorar la feina ben feta, i això es molt d’agrair. A l’hora de fer feina, és una persona seriosa, però a l'hora de fer broma, n’és el primer. D’aquesta època recordem amb nostàlgia, de quan s’organitzava algun acte del personal del Museu, les cartes o el programes d’activitats que feia, o les bromes que feia al “Jefe” (amb la complicitat de tots), com la del pagès de “Son Reial”: Com es podia veure a l’auca que va fer, amb motiu del 50è aniversari d'en Guillem, on es llegia amb una cal·ligrafia “barÀ” molt singular, que es tractava del primer cop a la història de la humanitat que un fill era més vell que el seu pare precedint-lo en més d’un milenar d’anys.
Després de jubilar-se, algú va tenir la idea de regalar-li un ordinador, amb el qual es va barallar uns mesos fins que a la fi va aconseguir dibuixar-hi, com si ho fes damunt paper, però sense embrutar-se les mans i creant personatges com en Charlot, “fi i elegant”. I tan fi! (dibuixat amb una sola retxa, bombí i mostatxet).
A Valldemosa, on d’aquí una estona dinarem, té una part de la seva vida, juntament amb el darrer taller, situat a les contrades de qui fou el seu mestre. L’he visitat moltes vegades, però record que en una de les ocasions que hi vaig anar a sopar, ja fa uns anys, el vaig trobar fonent metacrilat per fer escultures de material reciclat, que treia de capses d’aquest material que li facilitava el malmès Jaume “Puesto”. En aquest poble d’adopció ha col·laborat durant anys a la revista Miramar, amb els seus dibuixos del dimoni, per fer crítica social, amb el pseudònim Fesolí i un dibuixet d’un caragol cap ben alt. També va participar en la restauració de les rajoles del campanar de la Cartoixa.
Avui l’he trobat engrescat en nous projectes com diverses exposicions que prepara: la del mes de juliol a Binissalem, amb el nom de “1001 caps”, un poema visual amb la participació de més de una trentena d’artistes. El mes de juliol, també a Valldemosa, celebrarà els seus 79,5 anys + IVA amb una festa-exposició anomenada “Escultures entre tomatigueres”. De les que us en mostro unes quantes imatges.
Evidentment ha fet moltes mes coses, però n’ompliríem més d’un quadern. El que he explicat és tan sols un tast del seu recorregut, a més ens criden a taula perquè el xot es cuit.
Valldemossa 13 de juny del 2014
TEXT I FOTOGRAFIA: PEP MUÑOZ, VASCO.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada